Hola, hola, hola..!
Una setmana més. 7 dies més creuadets al calendari. Això passa volant i només tens temps d’adonar-te’n quan frenes i reflexiones amb tot allò que t’està passant i que costa d’assimilar.
Aquest país cada dia m’ensenya coses noves i diferents, no me’n canso mai!
Aquesta última setmana ha estat la primera setmana realment acadèmica, quina mandra! Ja he tingut totes les meves classes i després de deixar-ne i agafar-ne d’altres, m’ha quedat un horari molt decent: classes obligatòries dilluns i dimecres i una d’optativa de coreà els dimarts i els dijous. L’optativa de coreà és massa divertida. La professora, una dona molt coreana amb poques nocions d’anglès, va repetint els sons de les lletres de l’abecedari (no són idiogrames, per si algú ho pensava), i nosaltres, com tontos, anem repetint. A mi em fa molta gràcia i no paro de riure durant tota l’hora que dura la classe.
En un principi no tenia la idea de fer classes de coreà, vaig pensar que la meva buddy ja me n’ensenyaria. La mala notícia és que crec que la meva buddy només era buddy per compromís perquè s’ha esfumat (Ho superaré, tranquils). Un dels altres motius és que estar tots els dimarts i dijous sola a la residència, no m’acaba de semblar un pla massa motivant, així que què millor que una horeta de classe de coreà (i optativa) i riure molt?
Sí, aquesta setmana he rigut molt. Els professors que la primera setmana semblaven tan estirats, poc a poc s’han anat enrotllant i de tan en tan es dignen a somriure. En algunes classes ens han fet presentar-nos, i a mi aquests jocs sempre m’han encantat. L’únic problema amb aquests jocs de presentacions a Corea és que la meva memòria rebutja els noms i les cares coreanes. Jo de debò que ho intento, però és que tots els noms em semblen iguals i les cares...doncs també. Misión Imposible, però no em rendeixo,...encara.
Estic fent una classe molt asiàtica, es diu “Comparative Studies of Asian Management. M’agrada molt la classe però el professor de tan en tan et fan posar la pell de gallina. “Asianess”: tendència dels asiàtics a pensar que són els amos del món. Tots ens encantem o, si més no, en general la cosa va així. A Àsia suposo que encara s’ho poden creure més, perquè, si encara no, sembla que acabaran sent els amos del món. Això sí, hi ha temes tabús com la violació dels drets humans, els suïcidis, la corrupció,...
A classe estàvem parlant de Xina i el professor no parava de dir que l’evolució de l’economia xinesa havia estat impecable, (bla bla bla) i jo per dins anava pensant, és impossible que no mencioni res dels temes que jo he dit que eren tabú. Vaig decidir preguntar molt discretament, perquè em fa força vergonya parlar a classe amb anglès, sobre el tema dels drets humans i la millor resposta que em va donar és que d’això se’n parla a les classes de sociologia. Gràcies.
No és que el professor em caigui malament, ni molt menys, però fa aportacions que m’esgarrifen!
Us vaig prometre parlar de la religió però tot arribarà. Avui vull parlar de dues coses que he trobat anecdòtiques:
El primer és el sistema de beques d’Espanya. Jo, amics, no entenc res. Ahir vaig conèixer a un grup de, atenció, 21 nois i noies de Màlaga. Sí, tots eren bona gent i tenien la gràcia que caracteritza als sureños però...sabeu què? Cada un d’ells havia rebut una beca d’uns 4.000€ per anar a estudiar ANGLÈS a Corea del Sud. Hola? El món s’ha tornat boig? I la crisis? Anglès a Corea? 4.000€ a Corea? Si vas al Japó te’n donen 10.000€? Deixant de banda que l’import em sembla absolutament ridícul si l’objectiu és aprendre anglès, venir a Corea del Sud per això és...absurd. I jo, tonta de mi, estudiant anglès a països de parla anglesa i sense rebre un duro. A mi, de moment, no m’han donat ni un petó al front (i no és perquè no ho hagi intentat!).
Es clar, i jo quina cara he de posar quan em miren somrient i em diuen que els 4.000€ se’ls han gastat en viatjant per tot el Pacífic? Doncs, la sang em va començar a bullir, se’m va accelerar el cor, se’m van marcar les venes del cap i el coll però em vaig limitar a somriure i a dir: “¡Qué suerte!. I no és que no ho pensi, no em mal interpreteu...quina sort!, però jo no entenc què he fet jo per no merèixer 4.000€. Ho superaré, però em costarà.
El segon tema, que no té cap relació amb aquest últim, és l’edat a Corea. A Corea tinc 22 anys (A l’Occident en tinc 21, pels més atrapats). Resulta que ells compten els mesos d’embaràs com el primer any de vida. A més a més no existeix el dia del teu aniversari. M’explico. Sí que celebren els dies d’aniversari i compren pastissos i espelmes, però el canvi d’edat és el dia 1 de gener. És a dir, tots aquells nascuts al 1990 tenim 22 anys, des de l’1 de gener dels 2011, tant si ets capricorn com sagitari. Alguns de vosaltres segurament ja ho sabieu però jo ho vaig aprendre no fa massa i ho vaig trobar diferent, interessant.
Aquest cap de setmana serà de relax, per temes econòmics i acadèmics. Toca llegir i començar a organitzar-nos. Espero que del “Dicho al hecho no haya un buen trecho”. M’agradaria començar bé el semestre i aquests coreans sembla que no estan per tonteries.
No hay comentarios:
Publicar un comentario