HighlightS!

Hola hola amics internautes!

Com ha anat la setmana? Jo he tingut moments de tot: divertits, estressants, rutinaris, diferents, entre d’altres.

Els highlights de la setmana han estat, sens dubte, que estic aprenent a jugar a billar, el parc d’atraccions al que varem anar el dissabte i el meu primer examen.

El divendres al vespre varem anar uns quants de la residència i dos nois americans, l’Andrew i el Roger, a l’apartament d’uns francesos. Era un pis amb un menjador de 10M2 i allà no hi parava d’entrar gent. Ens varem anar coneixent tots, parlant els uns amb els altres, varem jugar a cartes, escoltar música...vaja varem fer allò que fan els joves de 20 anys un divendres.

Després, amb els dos Yankees, varem decidir sortir una estoneta així que ens varem endinsar al metro de Seoul direcció Hondae. Varem entrar a una discoteca, el lloc no ens importava, només volíem que fos gratis i divertit: varem acabar a Gorillaz Club, i la veritat és que m’ho vaig passar “xaxi”. A l’hora i poc ja tornàvem a ser fora però aquest cop ens varem dirigir cap a una de les mil sales de billars que hi ha a la capital Coreana. Jo ja els hi vaig dir que no en sabia però la veritat és que ells tampoc perquè vaig guanyar la primera partida; deu ser la sort del principiant. La segona ja no em va anar tant bé, la cosa es va torçar. Sí. Vaig perdre. Em va agradar això del billar, tant que el dia següent hi vaig tornar.

                                                                    (El Roger a l'esquerra i l'Andrew a la dreta)

El dissabte al matí vaig decidir no fer l’ou / no fotre ni brot / fer el gos. Té els seus avantatges no està per casa els dissabtes, especialment als matins. Al migdia, 4 dels de la residència juntament amb quatre francesos, varem decidir que aniríem al parc d’atraccions cobert més gran del món: Lotte World. (Havia de ser cobert...el dijous VA NEVAR a Seoul. Necessito SOL i CALOR!!). Lotte World és una imitació barata de Disneyland Paris, tot i que no hi he estat (Sí, és un trauma infantil): Castells de princeses, colors, shows amb ninotets divertits ballant, nens somrient. Obviament també té el toc Coreà com les mil sales de jocs, desfilades de carrosses de princeses amb llums de neó, les sales de billar, el menjar Coreà de les paradetes o el Doreimon. Varem pujar a l’atracció de caiguda lliure i, tot i que la del Port Aventura és més alta, em va encantar. Quina adrenalina!

                                  (La part descoberta de Lotte World. A la part esquerra es veu l'atracció de la que parlava!!)

 (Tothom portava orelletes o diademes amb tonteries. Les parelletes d'enamorats portaven les mateixes diademes. Estava ple de nois amb diademes de topos roses. Són uns calces!)

A les 9 estava feta pols, així que vaig decidir frenar i anar a jugar a billar i a sopar amb dos més. El moment del sopar va ser força tens perquè tancaven la cuina del restaurant i resulta que justament en aquell moment els altres companys havien decidit que s’apuntaven a sopar amb nosaltres. Em vaig posar una mica nerviosa pels problemes de comunicació entre els cambrers i jo, i el problema d’stock d’aliments al restaurant. Vols uns pizza a PIZZA HUT (qui ho diria eh?)? doncs no hi ha massa. Hi havia una noia amb intolerància a la lactosa? doncs li posem una bona quantitat de formatge. Voleu quatre amanides? doncs en cobro nou. Un escàndol. I es clar, quan estàs cansat i veus que tot es complica i que acabes menjant uns tristos espaguetis Coreans a la carbonara, quan volies una pizza digne d’obès Americà, doncs t’emprenyes. Que sí, que sí, que tot això forma part del shock cultural però la gana i, sobretot, el son, no hi entenen sobre shocks culturals.

Jo m’estava morint per atacar el meu llit i dormir com una marmota però la broma de mal gust no es va acabar aquí. Quan ja tornàvem ens van fer fora del metro perquè el tancaven. Sí, el van tancar justament quan estàvem una parada abans de la nostra. Això també t’emprenya, sí, però has d’arribar a casa, així que treus forces, intentes somriure i fer veure que tot va bé (encara que tots saben que millor no parlar-te en aquell moment), i decideixes agafar un taxi. Bé, els taxis en aquest país no t’agafen si el teu destí està a menys d’uns 3-4 km, així que varem esperar uns quants minuts perquè finalment algun taxista ens portés fins a la residència. EEEEEEh, es va perdre. Tot i això, als 15 minuts ja hi érem. Per fi. El meu matalàs, que en un dia normal és com dormir al terra o sobre una roca, semblava un núvol. Bona nit.

Que consti, que tot i emprenyar-me, durant tota la tarda vaig gaudir com una nena.

 L’examen. El professor va dir que entrava la matèria del tema 1 al 5. Bé, la meitat de l’examen va ser sobre el tema 6. Jo vaig veure l’examen i vaig començar a suar, a escalfar-me i a passar pàgines a l’espera de veure alguna cosa que hagués estudiat. Per sort, l’examen era de lògica pura i l’examen em va acabar anant força bé. L’única cosa que lamento no és haver estudiat perquè era força interessant i lleuger, sinó haver malgastat el meu break a l’hora de dinar per fer el repàs final.

Podria explicar moltes més coses: avui he tingut la meva primera presentació oficial i hem tret un excel·lent (digueu-me repel·lent però amb les hores que li hem dedicat no esperava menys), el meu grup de treball format per 5 Coreans segueix sent ineficient però són tots molt tendres i em conviden a sopar, estem planejant un viatge increïble, cada dia em porto millor amb els Coreans de les classes, la meva germana Carla ve d’aquí molt poc, som clients VIP al Burgerholic i em coneixen pel nom, em fan pagar les simulacions OBLIGATÒRIES de classe, la religió a Corea, la moda a Corea, les meves classes de Coreà, i mil coses més; però estic esgotada.

Aviat més, no sigueu impacients.

Petons i abraçades amics i amigues.

(Aquí us deixo dos fotos de dos nens del parc, eren moníssims tots!!) 

PD. Algú deu preguntar-se: Si ningú et deixa comentaris a les entrades perquè segueixes escribint? Bé doncs, Blogger té una aplicació que es diu Estadístiques, i a través d'aquesta jo puc saber el nº de gent que llegeix el meu blog cada dia (o cada hora), des d'on em llegeixen, quin software utilitzen, bla bla bla. A més a més, sé d'algunes personetes que em segueixen perquè m'ho escriuen als e-mails i d'altres que no saben deixar comentaris (Carla?). Per vosaltres, i perquè a mi m'agrada, segueixo escribint. Us animo a que per una sola vegada deixeu rastre de la vostre visita (si sabeu deixar comentaris i teniu 5 minuts es clar!)...No em decepcioneu, em podeu deixar molt malament jaja