Un día más es un día menos. I això ja es va acabant. Em fa molta pena però també en començo a tenir ganes. Trobaré a faltar a tots els amics que he fet aquí a Corea, al respecte i l’educació dels coreans, al civisme dels coreans, als coreans en si, entre altres mil coses. D’altra banda, hi ha persones i també aspectes de la rutina coreana que fan que m’enyori un petit xic. Digues-li zulo, digues-li presó, es fa difícil viure en un espai tan petit. El menjar, tot i no ser dolent, es repetitiu a més no poder: la varietat no una característica de la gastronomia coreana i estic cansada de tot el menjar. Aquest són els dos aspectes que fan que se m’il·luminin els ulls quan penso en arribar a casa. Oh si, somio amb amanides, bistecs, llits tous, llum solar a l’habitació.
Avui tocaria parlar de l’última parada del viatge, Malaysia, però, bah, no em ve massa de gust així que deixaré un parell de fotos per aquí perquè extraieu les vostres conclusions. Un resum molt resumit de les meves, conclusions vull dir. Els contrastos eren brutals, lo nunca visto, tot i així em va decebre una mica. L’extensió del mercat xinès és brutal però el nivell d’estres també és proporcional a la dimensió, a més a més els 35º amb humitat tropical, no ajudaven a fer agradable el passeig. Els Malays, comparat amb els Tailandesos i Coreans són molt més esgotadors, et persegueixen per vendre’t qualsevol souvenir, t’enganyen, t’estafen però tot forma part de l’experiència suposo.
(A les torres Petronas a Kuala Lumpur)
(La Bea, el Francisco, el Patrick, la Ela i jo a les Petronas)
Hora de prioritzar: VISCA EL BARÇA. No és que sigui una “enterada” de futbol, ni molt menys, però sí que sempre m’he considerat una aficionada del Barça i aquest sentiment es multiplica per quatre en partits important i per cinc en partit important quan ets fora de Barcelona i tot el bar dona suport al rival. El dia de la final ens varem ajuntar, a las 3.45 a .m., uns 40 estudiants d’intercanvi per veure el “Big Match”. Si us dic que dels 40 només n’erem 10 de Barça- la majoria equipats amb els regals que el David va fer a uns quants dels “guiris”: bufandes del Barça i banderes de Catalunya- no exagero. A sobre la resta del bar estava repleta de coreanos vestits de vermell i amb el nom del seu ídol nacional, el tito Park, gravat a l’esquena. En fi, justos vencedores, així que el bar es va limitar a fer-nos la “ola” i a marxar plorant a casa. Quin gust.
(En BB, el Ben i jo abans de mirar el partit)
No fa massa va ser l’aniversari d’una amiga bonica de Taiwan. És una crack del wakeboard, segona a Taiwán i amb reconeguda a nivell asiàtic. Ens va convidar a fer una barbacoa al club de wakeboard on treballa i entrena i la veritat és que el lloc era preciós. Estava a la vora del riu Han, a la zona d’Apjugeon, i al vespre totes les llums dels pons i dels edificis es veien reflectides al riu. Érem uns 40 entre coreans, xinesos, taiwanesos, estudiants d’intercanvi, etc. Varem poder menjar carn, si considerem els hot dogs carn, pastisset i “choco bananas”. Aquestes bananes consistien en plàtans- qui ho diria- amb un tall al mig on hi posaves quadradets de xocolata negra, desprès es folraven amb paper de plata i es posaven a la barbacoa fins que la xocolata es desfeia. Un deliri. Varem acabar en una discoteca repleta de soldats americans imbècils.
(L'amiga bonica de Tawian, la Shannon)
La setmana passada varem celebrar el festival de la Universitat de Corea! Cada dia hi havia milions d’activitats: que si cantants, que si menjars raros, que si dança, que si estudiants tocant instruments, que si tenderetes de kebabs, que si tenderetes de gelat turc, la Universitat estava molt animada. La veritat és que, com vaig dir, teníem força feina la setmana passada i només vaig poder sortir un parell de dies- sé que us faig molta pena. Un dels dies que vaig sortir, s’havia muntat un escenari al mig de la Universitat i hi va venir un DJ. Els coreans van embogir, quina gràcia. Estava ben muntat i la festa va ser molt divertida, varem acabar tots ballant sota un diluvi universal.
Jeju. Aquest dijous marxo a Jeju fins el dimarts. Jeju és una illa coreana que està situada al sud de la península. Les expectatives generades són molt altes, estic desitjant creuar-me amb alguna zona extensa i preciosa de Corea. Fins ara sí que he vist temples increïbles i rodejats de natura però a la que feies dos passos, tornaves estar envoltada de edificis horteres amb números gegants que indicaven l’ordre de construcció. De totes maneres, si el paisatge no ajuda, ho farà la companyia. Marxem més de 25 estudiants d’intercanvi junts i estem tots allotjats al mateix hotel. La companyia es garantia de que riurem i ens ho passarem bé, bé, bé. Ja explicaré què m’ha semblat a la tornada, espero ser responsable i posar-me manos a la obra amb el blog quan torni.
En aquest paràgraf el primer que he de fer és donar les gràcies als meus pares. Estic segura que de tan en tan tenen la lleugera sensació de que són el Banc d’Espanya, sponsors, inversors...de tot menys pares. Ara em poso seria, gràcies gràcies gràcies per donar-me totes les oportunitats que m’esteu donant, gràcies! Al juny marxo a Hong Kong i a Macau, aaaah quina il·lusió! El viatge el farem el David i jo, mano a mano, perquè som els únics que comencem i acabem exàmens un dilluns. Quines ganes! Encara queden un parell de setmanes però entre exàmens finals i el viatge a Jeju, el temps passarà volant.
Ara m’acomiado amics i amigues. Ens veiem a la tornada. Espero que amb moltes aventures per explicar i fotos per ensenyar. Fins aleshores, sigueu feliços!
No hay comentarios:
Publicar un comentario